El proyecto tiene dos razones principales para su realización: el desarrollo de un acceso a la información pública de forma ágil y sencilla que en otros países ya funciona y fomentar la transparencia de la administración pública en España, donde aún no existe una ley que regule este derecho.

La inspiración y la base para el desarrollo parte del proyecto ‘What do they know’ de My Society (con Tom Steinberg tuvimos la oportunidad de gravar esta conversación el año 2009). Cualquier ciudadano puede revisar y realizar preguntas a la administración pública. La petición es enviada a la administración pública para que pueda responder a las dudas.

Otro elemento interesante del proyecto es su financiación, colectiva. El crowdfunding, a través de Goteo responde muy bien a la filosofía de la propuesta: la colaboración para un proyecto de interés común. La participación amplia no se produce únicamente a través de la financiación, también en el soporte técnico (traducciones por ejemplo) o la difusión.

Este modelo de desarrollo, basado en la micro donación, aporta un alto grado de credibilidad al proyecto porqué permite un contacto muy directo entro los impulsores y la comunidad de interesados.

Hoy a 55 días del lanzamiento del proyecto la web cuenta con un espació donde, a parte del contador, se recuerda al presidente del gobierno español Mariano Rajoy, su compromiso para realizar una ley para la transparencia de la administración pública.

La conjuntara entre demanda de transparencia por parte de la ciudadanía, la voluntad creciente de la propia administración para rendir cuentas y la propia forma de desarrollar el proyecto explica el interés que ha despertado ‘Tu derecho a saber’.

Vaig començar a preparar una caixa per portar-la a la biblioteca. Els responsables, que em van rebre amb els braços oberts, van dir-me que revisen els llibres per valorar si els incorporaven a l’arxiu biblioteca o d’altres biblioteques agermanades. Si cap de les dues opcions era possible els cedien a una tercera biblioteca que en valorava que fer-ne. Poc a poc, i gairebé sense adorna-me vaig veure que aquesta operació s’anava repetint cada tres o quatre mesos.

Encara queden llibres a les prestatgeries de l’estança però ara m’adono que la seva presència no m’és necessària. Mica en mica, els portaré a la biblioteca. Allà els espera un potencial públic lector que segur que trobaran en les seves pàgines aprenentatges que els seran útils. La seva productivitat creixerà exponencialment.

El passat Nadal quan vaig portar les caixes a la biblioteca, la responsable em va explicar que alguns lectors d’avançada edat i molt prolífics havien fet aquesta mateixa operació. Això, com el meu cas, havia transformat el procés de lectura. Davant la voluntat de llegir un determinat exemplar consultes l’arxiu de la teva biblioteca. Les biblioteques disposen d’un servei de consulta en línia fantàstic. Si aquesta no disposa de l’exemplar, amb pocs dies tens el llibre que cerques a la biblioteca que esculls i pots regular-ne el préstec sense desplaçar-te, a través de Internet. Tot i així, és possible que el llibre no estigui a l’arxiu. Comprar-lo, llegir-lo i portar-lo a la biblioteca és per mi on nou recorregut que em satisfà.

A les estanteries de la meva estança romandran aquells llibres de consulta molt habitual que formen part dels camps de investigació actual. També aquells llibres que signifiquen quelcom especial, ja sigui per la seva lectura o per la seva procedència. Els altres són de tots.

Font de la imatge: Clarita

La conversa amb la Núria mostra l’experiència d’una catalana resident a Suècia que descobreix un nou model de banc i n’explica la seva visió com a voluntària activa. Vàrem gravar la conversa en anglès ja que la volia compartir en el bloc de recerca.

A mitjans dels anys 60, a Suècia, un grup de ciutadans va decidir associar-se per generar el seu model de banca. Preocupats pels valors ètics volien decidir on es destinaven els seus diners. Naixia JAK Medlemsbank.

A JAK no es cobren ni es reben interessos dels diners que et deixen o diposites al banc. Si necessites diners, presentes la teva proposta que serà avaluada i se’t deixen uns diners. Hauràs de tornar el doble de diners que t’han deixat però al final se’t retornaran. Per tant, s’estimula la cultura de l’estalvi. Els membres també poden estalviar sense iniciar cap projecte. Amb aquest estalvi s’aconsegueixen uns punts que serviran, posteriorment, per demanar diners sense necessitat de retornar la quantitat referent a l’estalvi o destinar els punts a subvencionar un projecte que desperta un interès personal.

La democràcia és un principi fonamental a JAK. Cada any es fa un assemblea anual i els propis membres decideixen vers on van els diners que té el banc: una persona un vot. La transparència doncs esdevé una requeriment indispensable per l’acció del dia a dia del banc. En aquest sentit, les TIC permeten instaurar models de participació de democràcia directa amb models de participació deliberativa.

El banc té una seu central i, a l’hora, més de 20 associacions locals distribuïdes pel territori, amb un caràcter més aviat de caire ideològic que econòmic. Aquestes gestionen un pressupost propi per organitzar activitats (cursos, cercles d’estudis, festes, projeccions de pel·lícules, debats, etc.). Aquestes associacions locals també ajuden a destacar els projectes de suport que per les necessitats locals poden tenir un interès especial i afavorir que els socis puguin recolzar-los a través dels seus punts.

JAK prioritza un creixement sostenible. Per tant no es destinen diners a fer publicitat del banc, sinó que es fa formació dels seus membres per tal que el creixement segueixi el model i l’esquema que el defineixen: els valors de banca ètica. Actualment, JAK té una plantilla de 30 treballadors i 700 voluntaris que expliquen els principis del banc arreu del país. El fet de tenir consideració de banc fa que els organismes reguladors revisin els comptes del banc i els seus membres tinguin garantia de retorn dels diners per part del govern suec en cas de banca rota. Els membres paguen una quota que serveix per sostenir les despeses de funcionament de la cooperativa.

La complexitat de JAK fa d’aquest model de banc una aposta interessant. La seva aproximació té diverses cares, no només en termes econòmics sinó també ecològics, pedagògics, culturals, etc. En realitat, JAK forma part d’una manera de viure que gira entorn de la sostenibilitat, amb forts valors ètics, ecològics, econòmics, cívics… que anteriors models de desenvolupament havien oblidat.

Referències i enllaços interessants:

La Gemma Urgell també parla d’aquesta conversa

Miguel Ganzo (23/11/2011) parla de JAK

El dinero no crece en los arboles (bloc de Miguel Ganzo)

Christian Felber – La Economía del Bien Común

Coop57, Serveis Financers Ètics i Solidaris

Joan Antoni Malé (27/12/2011, La Vanguardia) ¿Dejas que tu dinero financie armas y contaminación?

Gemma Urgell también habla de esta conversación

En aquesta entrada explicaré, segons la meva visió, com i no s’estan utilitzant les xarxes socials per fer política 2.0.

L’activitat de l’Ajuntament 2.0
Els perfils dels Ajuntaments s’estan convertint en narradors de l’oferta i les activitats que es porten a terme a la ciutat. Moltes administracions locals ja disposen de perfils que permeten als seus ciutadans estar permanentment atents a les novetats de la seva localitat. Un perfil al twitter per exemple, és una eina interessant per fer aquest tipus d’activitat: 140 caràcters amb un possible enllaç o referència permeten sintetitzar el dia a dia de la ciutat.

Malauradament, poques administracions utilitzen l’eina per explicar i comunicar informacions rellevants vers l’agenda de l’alcalde, decisions que ha adopta l’equip de govern vers temes que ocupen l’agenda pública de la ciutat, i un llarg etcètera de possibilitats. La majoria d’administracions fan un ús parcial de l’eina (informar de festes, actes culturals, agenda social de la ciutat,…) o narració del ple municipal (les etiquetes, #pleelmeumunicipi són un instrument molt útil i utilitzat). Encara menys municipis utilitzen les xarxes socials per activar polítiques actives, fomentant l’aportació de idees i la deliberació vers determinats projectes.

L’agenda del polític 2.0
Les xarxes socials són un instrument interessant pel polític que vol connectar amb la ciutadania perquè li permeten explicar la seva agenda. Posem pel cas, un alcalde assisteix a un acte amb 50 assistents i la seva presència genera un sentit de proximitat vers la màxima autoritat política de la ciutat; les xarxes socials li permeten amplificar aquest sentiment a la resta de seguidors. Aquesta pràctica és habitual per una part important de polítics, és una bona pràctica i és estratègicament interessant: genera empatia i confiança entorn a la figura de l’alcalde o polític en qüestió.

De totes maneres, en aquest mateix punt, trobem menys polítics que realment facin pública la seva agenda: reunions, assistència a actes públics de responsabilitat d’alcalde o política, etc. I encara menys polítics, expliquen el resultat d’aquests actes d’agenda que podrien ser d’interès pels seus representats i una mostra de transparència política.

L’activitat del polític 2.0
En aquest punt és on descobrim el grau de compromís del polític per determinar el seu grau d’implicació a l’hora de fer ‘política 2.0′. Com ja hem comentat l’agenda de l’alcalde ja defineix que vol i que no vol explicar un polític. M’està explicant quines coses fa amb ànim d’amplificar la seva bona imatge d’aproximació al ciutadà o m’explica que pensa, que sent i que decideix entorn a la ciutat de la qual n’és el màxim responsable? La resposta té molts graus i denota el compromís vers la voluntat de transparentar la seva tasca com a polític.

El diàleg també és una bona mesura per avaluar el grau de voluntat de fer política 2.0. Respon a les preguntes, ni que sigui de forma conjunta?, totes?, només les que li són favorables?. Les respostes d’aquestes preguntes ens donaran les pistes del nivell de compromís a governar dialogant o no amb la ciutat.

L’observació limitada que m’ofereix la meva perspectiva em diu que aquest darrer punt, l’activitat del polític 2.0, és la menys freqüent. Rarament trobem un polític preguntant als ciutadans o proposant que els agradaria fer sobre un determinat tema a les xarxes socials, especialment si aquest té un paper determinant en el present/futur de la ciutat; o una administració pública, obrint les portes a la resolució de problemes de forma conjunta.

És a dir, malgrat hem sentit a parlar molts cops de política 2.0, tenim encara un llarg camí per recórrer per canviar la forma d’entendre el servei públic que una administració ha de donar i, especialment, la forma d’entendre la responsabilitat política d’un equip de govern. Al meu entendre, estem en una fase d’ús populista de les xarxes socials i amb molt compromís per canviar la forma de fer política. Això encara allunya més als ciutadans de la política o els encoratja a fer política fora de la política oficial.

Prèviament: Com sempre he afirmat en aquest bloc (i mantinc) la política local té possibilitats d’exercir un paper destacat en l’ús de les TIC entorn a la transparència i la participació. La capacitat d’apoderament és més àgil perquè toca petits o grans problemes molt pròxims i la capacitat per interactuar amb la ciutadania és més gran ja que el contacte entre el debat virtual i el de “carrer” és proper. No penso que la proximitat hagi de privar de l’ús dels instruments que ens ofereixen les tecnologies per incrementar la transparència i la participació de la ciutadania.

Primer pas: Informar. La pregunta bàsica a fer-se és: vull explicar que faig o faré?

El primer pas que pot fer una administració per ser més transparent, i per tant ser més 2.0, es informar d’allò que fa. Si ho fa a través de les TIC (correu, web, xarxes socials,…) permet que aquesta informació superi les tiranies d’espai/temps tradicionals.

Informar és la millor manera de transparentar i evitar els dubtes en la gestió. També és una bona manera de fer pedagogia de les despeses dels serveis o explicar com es financen aquests (subvencions bàsicament).

Sense fer aquest primer pas, és difícil que el següent tingui sentit i/o èxit. Informar és el primer pas per demostrar que una administració té una actitud oberta. En realitat aquesta responsabilitat recau en l’equip de govern, més que el propi personal tècnic.

Segon pas: Participar. La pregunta bàsica en aquest cas és: crec que és millor decidir entre tots o és millor la meva decisió que per això m’han escollit?

Entenc que la política 2.0 aproxima la decisió al consens. Això no vol dir que totes les decisions han de ser consensuades per tothom, però si crec que han de tenir un recolzament ampli. Les TIC permeten d’una manera àgil encoratjar a donar suport, debatre, matisar o contrarestar propostes que són plantejades per l’equip de govern o els propis ciutadans. D’això se’n diu política deliberativa. En aquest punt jo crec que cal fer un especial reconeixement a les polítiques que permeten el debat, bàsicament perquè serveixen per entendre la decisió final.

Les TIC poden donar suport a altres formes de participació tradicional, les assembles per exemple, a l’hora d’avançar propostes als ciutadans o fer consultes. També permeten fer microconsultes, si és que l’equip de govern li interessa conèixer que pensen els seus ciutadans. Serà difícil organitzar una assemblea cada cop que vulguem fer una consulta si creiem que aquesta és necessària. Les TIC simplifiquen aquesta opció i permeten ampliar la participació.

La realitat

L’observació diària constata que avancem poc. La participació segueix fent por i el més problemàtic: informar també. No avançar públicament una informació és allunyar-se d’allò que anomenem política 2.0. Per escoltar també hem d’explicar. Si utilitzem les TIC per informar ampliem els canals per estar al dia d’allò que afecta a la nostra comunitat i ajudem a replicar-la. Si a més d’informar, escoltem i som capaços d’obrir espais on les decisions tinguin un marc de debat més ampli; on siguem capaços de descobrir els matisos o els punts de vista contraposats, estarem fent una política més oberta i propera a qui ens ha confiat. Utilitzar les TIC a facilita el que la Societat i la Informació permet: treballar en xarxa.

Com ja hem comentat una colla de vegades en aquest bloc, les eines tenen un interès relatiu i el més important és l’ús que se’n fa d’aquestes. La voluntat de diàleg, de donar respostes, de plantejar idees, de recollir dubtes, reclamacions o propostes són algunes de les actituds interessants per la Política 2.0. Les eines permeten amplificar el missatge, transparentar la resposta, recollir el gruix d’adhesions a determinades idees; i ho fan amb els avantatges de les eines digitals: podem estar localitzats a qualsevol lloc i ho podem fer quan vulguem, evitant les tiranies tradicionals d’espai/temps.

El reportatge que ha fet Jordi Baró també recull l’opinió de Albert Ortiz de Zárate (Alorza), director d’Atenció Ciutadana del Govern Basc, i em sembla que us pot interessar.

A través de l’empresa mOntanyanes, especialitzada en iniciatives creatives per la dinamització local, el projecte va anar agafant forma. En aquest procés, la part pedagògica i de revalorització del producte en els propis agents productius és fonamental. Cal donar valor al producte agrari que es vol comercialitzar, donant-li formats nous i destacant-ne les qualitats singulars. La feina social que hi ha darrera del projecte també el fa interessant pels territoris rurals on es focalitza la seva acció.

El suport de dissenyadors també és un element ha destacar en la producció d’articles: l’originalitat, la possibilitat de donar valor al material, nous usos…són elements bàsics per la comercialització d’èxit.

Com destaca en l’entrevista la Vanesa, l’objectiu final del projecte és que sigui autònom i que siguin els mateixos productors se’n facin càrrec. D’altra banda, el projecte sembla que tindrà les seves rèpliques a altres indrets.

Les noves tecnologies també han tingut un paper important en la difusió del projecte. La botiga on-line per fer evitar els intermediaris o agilitzar la venda a qualsevol indret, també serà un elements eficient un cop s’aconsegueixi que el producte sigui reconegut pel públic en general.

La Gemma Urgell també ha escrit sobre aquesta conversa. També podeu trobar altres converses interessants a Talkingabout.

Altres articles relacionats:
Losantos, Pere (1/7/2011) De Marcelino Camacho a les llanes del Pirineu: Xisqueta.
El Blog d’Emprenedoria Social a Catalunya (4/02/2012)Diàleg entre emprenedors socials

Goteo resolt aquestes dificultats donant una volta als projectes a l’hora de plantejar el seu finançament. És important fer partícips a les persones que individualment financen el projecte, gràcies a ells el projecte serà una realitat i és a ells que hem de rendir comptes.

Aquesta forma de tirar endavant les iniciatives no només té el component de l’originalitat. Penso que més enllà de la necessitat del moment d’aconseguir finançament amb nous formats (microfinançament a través del crowdfunding), també es dibuixa un nou model econòmic que una societat en xarxa ha fet possible.

Un altre element molt interessant és l’ampli ventall d’àmbits que aquesta proposta de finançament de projectes permet: cultura, art, tecnologia, medi ambient, educació, etc. De totes maneres, un fil connector els uneix entre ells. Són projectes que treballen pel bé comú i estan disposats a fer un retorn col·lectiu dels seus beneficis. D’altra banda, la tecnologia dóna la possibilitat d’organitzar i/o comunicar en xarxa. Tothom pot finançar i pot proposar projectes per aconseguir diners o suport en serveis, difusió,… al voltant de la seva iniciativa.

Us animo a veure aquesta conversa enregistrada a l’Enric Senabre. Darrera del projecte també hi ha l’esforç de Susana Noguero i Olivier Schulbaum, Platoniq amb un ampli recorregut en el ProComú com a nou model econòmic: més social, més responsable i més sostenible.

La Gemma Urgell també parla d’aquesta conversa en el seu bloc. També us recomano altres converses al web Talkingabout.

Artícles relacionats:
Gutiérrez-Rubí, A. (4/11/2011) ZW 282. Goteo.org
Torné, D. (13/12/2011) Susana Noguero ens parla de Goteo.org
Llop, P. (4/11/2011) Goteo.org, crowdfunding para el procomún

Social Diabetes, amb Víctor Bautista i Dídac Mauricio from redall on Vimeo.

Os invito a escuchar este #talkingabout magnífico. Social Diabetes es un gran proyecto y tiene un conjunto de elementos que lo hacen especial:

• El proyecto arranca de la necesidad. Esta sé convierte en el máximo estímulo para crear y trabajar sobre una aplicación tecnológica.

• La solución tecnológica tiene un componente social central. El diabético y la comunidad de diabéticos tienen un excelente instrumento para mejorar su calidad de vida.

• Los datos que extrae la aplicación favorece al conjunto de la comunidad. Por tanto, los pacientes, los médicos y los investigadores tienen gracias a ella una oportunidad para conocer y mejorar la acción sobre la enfermedad.

• La conversación pone de manifiesto, como dice Dídac, un nuevo modelo de paciente. Un paciente activo, que no sólo es un simple receptor de acciones médicas, sino que es emisor de información y proactivo a la hora de actuar hacia su enfermedad.
  

Cuando apagué la cámara y me despedí de Dídac y Víctor tuve la sensación de terminar de grabar una conversación relevante. El aprendizaje y el ejemplo de para qué sirve la tecnología tienen en esta conversación todas las dimensiones para convertirla en una referencia.

Quiero agradecer, aparte de Víctor Bautista y Dídac Mauricio, el apoyo de María Salido y Francesca Cañas que han hecho posible este # talkingabout.

Gemma Urgell también habla de este talkingabout.

Ricardo Galli (Meneame.net) Después de unos años de activismo frustrado, sumergido en las minorías, se lanza “no les votes“. Con la idea de romper el bipartidismo se efectúa esta acción para intentar romper la partitocracia existente, sin conseguir la audiencia de los medios de comunicación. A través de Menéame la acción tuvo repercusión importante con multitud de reacciones. Los medios de comunicación tradicionales no se hicieron eco del movimiento porqué no se dieron cuenta de la fuerza de la acción.

Los medios de comunicación son muy importantes para crear opinión pública, pero el 15M demuestra que es posible crear opinión más allá, a pesar, de los medios tradicionales. A partir del 15M los cambios parecen profundos y la atención de los medios está cambiando. Parece que no hay vuelta atrás.

Artículo de referencia ‘Pienso luego estorbo’
Notas para la presentación en el Seminario del IN3

Lluís Bassets (Director adjunto de El País) Hay que dejar de pensar en los grandes medios como un espacio lejano a la realidad; los medios se están transformando con la necesidad de aproximarse a las preocupaciones sociales. La revolución es global, intergeneracional, con una profundidad aplastante. Los medios de comunicación se transforman o mueren. El periodismo cambia su función: escuchar, revisar y contrastar la voz de la ciudadanía. La verificación informativa es la única lección que puede dar el periodismo tradicional. Los formatos también tendrán una transformación muy importante a favor de los formatos digitales. La crisis de confianza en contra todo el stablishment imperante: política, economía, comunicación, etc. La credibilidad ya no está en los medios sino en periodistas, estos ganan o pierden la confianza de los espectadores, lectores u oyentes.
Manuel Campo Vidal (Periodista) Los medios de comunicación están en una transición profunda y acelerada. Ahora estamos en el ensayo de la convergencia de los medios tradicionales debilitados y los medios emergentes reforzados. El movimiento del 11M (SMS) fue ya producto de la movilización popular. Estamos en una transición pero no sabemos el destino. Las visiones catastrofistas conviven con las visiones que exaltan excesivamente los nuevos medios. Hay que hacer un recorrido histórico para revisar las transformaciones de los medios y hay que relativizar la visión de catástrofe actual. Por otro lado, las tecnologías han tenido una exaltación grandilocuente: las revoluciones árabes no son gracias exclusivamente a Internet. La revolución fue twitteada, pero no nació en Twitter.

De todas formas, los hechos que están sucediendo son muy interesantes y hay que encontrar la forma de convivir formatos tradicionales y los nuevos modelos. El periodismo necesita recuperar su credibilidad: contraste y verificación.
Mayte Pascual (Periodista de TVE) Los medios no están explicando que otro mundo es posible. La responsabilidad es de los movimientos sociales y los medios de comunicación que no encuentran un espacio de encuentro. Es importante estudiar para aprender como se producen los cambios. La prensa tiene la necesidad de ser reflexiva, la transformación es evidente y la necesidad de encontrar el punto de convergencia e integración de los medios y “lo que sucede en Internet”. La influencia de los movimientos no es exclusivamente gracias a la aparición en los medios. Es imprescindible que los medios aprendan de los nuevos movimientos; y estos, los recursos y las técnicas comunicativas de los medios de comunicación tradicionales.

Klaudia Álvarez (Grupo de Comunicación Democracia Real Ya-Bcn) Lo importante no es la tecnología. Lo importante es quien habla y en nombre de quien. Internet da la oportunidad para escuchar la voz de quien no tiene voz. La amplificación del 15M se hace sin el soporte de los medios de comunicación tradicionales. Las redes sociales son un instrumento efectivo para amplificar un discurso. El verdadero cambio de paradigma es que la voz personal, tiene a través de la red, la posibilidad de encontrar a sus semejantes y construir su comunidad.

El monopolio de los medios de comunicación se concentra y el capital dirige que es y que no es publicación. La incidencia de las portadas de los periódicos explica perfectamente la poca atención de los medios tradicionales.

La atención a las manifestaciones del 15O por los medios de comunicación tradicionales ha mejorado sin ser espectacular. La interacción de los usuarios por otro lado ejemplifican que había interés: el vídeo de la interacción evidencia esta afirmación.

Ismael Peña Communication and Civil Society (VII). The limits of the mass media and the emergence of mass self-communication in the digital age