Ricard Espelt

Fa temps que parlem de canvi. Quin canvi? La tardor ens portarà a Catalunya un debat polític intens. Plena campanya, ara sí.

Woody Allen* diu que la vocació del polític de carrera es fer de cada solució un problema.

Ara, el terme política 2.0 comença a ser familiar. L’aproximació de la política catalana al que seria una veritable actitud 2.0 sembla força feble però. La maquinària organitzativa és massa complexe, molts (mals) hàbits i poca capacitat de plantejar-se veritables canvis.

La política 2.0 és un espai d’oportunitats. La principal possibilitat de la política 2.0 es aproximar la política a la ciutadania. Fer un llaç directe entre representant i representat és una possibilitat per explotar. Twitter permet dialogar, informar, escoltar,… saltar-se els intermediaris (mitjans de comunicació i aparells organitzatius), però això és la mínima formalització d’un concepte plegat de possibilitats. Twitter, facebook, blocs,… eines i eines, que estan desdibuixant una oportunitat.

El votant, decebut i apàtic no deixa ser part d’un percentatge. El seu vot serà còmplice d’una estratègia estudiada (i disputada). Construir una il·lusió en un projecte per-fabricat resulta una missió difícil. Les organitzacions polítiques prefereixen assegurar el control més enllà d’aproximar-se a la sensibilitat de la societat amb noves propostes. Sorpresa, innovació, renúncia,… semblen conceptes que queden lluny d’aquesta propera campanya electoral. Diuen que tot necessita el seu procés d’implantació i que cal més temps.

Seguirem esperant doncs, el polític dels nostres somnis.

* Woody Allen estrena la seva darrera pel·lícula a Catalunya. El títol original: You Will Meet a Tall Dark Stranger, ha patit una metamorfosis del tot significativa: Coneixeràs l’home dels teus somnis.