Ir a descargar

Els mosquits contra elefants, capaços de tombar-los per la gran quantitat d’exemplars fent pressió. Francisco Polo, utilitza aquesta metàfora per visualitzar la capacitat de la ciutadania organitzada per fer pressió (lobby) al poder. Ismael Nafría destaca la força dels grups que es poden crear a les xarxes socials. Cal però una bona narrativa darrera, tenir clar què demanem, a qui ho fem i com ho fem. No apropiar-se del lideratge d’aquests grups versàtils, de fàcil organització i efímers (en molts casos) és la clau per donar valor al missatge. Igualada Neta, és un exemple interessant de grup organitzat per conscienciar a la pròpia ciutadania més que exercir una pressió a l’administració. La meva aportació en el reportatge es per il·lustrar aquest exemple, i per ressaltar la força del perfil digital: on darrera de cada opinió hi ha una persona amb noms i cognoms, o hi hauria de ser, i això dóna valor a aquesta expressió. L’accés restringit encara a determinats grups socials (fractura digital), com destaca l’Ismael Peña, no permet veure la voluntat col·lectiva de la societat sinó la d’uns determinats grups de pressió que substitueixen a altres grups de pressió tradicionals.

Acabades les passades eleccions europees ja em preguntava quina seria l’actitud dels nous europarlamentaris. Comencem a tenir respostes, almenys certs indicis ens comencen a indicar la llum (o la foscor). Amb encert, Sergi Sabaté indicava que Tremosa i Junqueras ja fallen a Internet. No calen més paraules.
Un altre indici: analitzant les respostes dels eurocandidats a l’espai Fes Europa veurem que el llenguatge utilitzat pels futurs representants, en general, no deixen de ser missatges ambigus extrets
d’un ideari comú i amb manca de compromís de lideratge. És el mateix llenguatge que a la televisió, en una entrevista en un diari o en un meeting, espais que no esperen resposta ni debat, i que no concreten resposta.

Sembla evident que l’ús de les eines que ofereix la xarxa fa que aquesta es converteixi en un espai més de propagació d’un missatge poc personalitzat i amb poca capacitat crítica; un missatge poc vinculat a un espai de diàleg real entre representant i representat. Intueixo que això té una problemàtica comú: el ciberactivisme actual.

Com el visualitzo? El cap de candidatura o la cúpula del partit en qüestió llança un ideari en diferents missatges, idees, projectes, que es propaguen a la xarxa com a idees repetides bombardejant cada espai de les nostres pantalles. Dubto, deixeu-me que utilitzi la meva petita estadística personal com a pur receptors de informació, que es percebi un canvi d’actitud si no un simple canvi de format.

En aquest punt, des de la pròpia xarxa, hem de ser molt crítics i pedagògics alhora: valorar la virtualitat com un espai de debat/diàleg i noves formes de fer política, no de propaganda.

Dedueixo que els ciberactivistes (o pròxims) d’un partit haurien de construir aquest nou marc de diàleg entre representant i representant: amb un nou escenari: el govern de tots. Evitant, així, l’alt distanciament entre ciutadania i govern, política i/o administració (el veritable afebliment del sistema democràtic).
Aquest clima hauria de permetre enfortir la construcció d’un nou model democràtic amb base a una nova manera de relacionar política i ciutadania. Amb un alt esperit de diàleg i lideratge dels representants públics també a través de la xarxa.