Ricard Espelt

Durant aquesta setmana dues notícies relacionades amb el cinema català han centrat l’atenció dels mitjans de comunicació. La pel·lícula ‘Pa negre’ era l’escollida per l’Acadèmia de Cine per representar Espanya als Oscar. Independentment de les opinions crítiques, que els propis guardons generen, penso que és una bona notícia pel cinema català. Un producte català, ben fet, ens representa arreu del món i afavoreix la coneixença de les nostra estimada terra. La segona de les notícies feia referència a l’acord entre la Conselleria de Cultura i el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya i Fedicine (majoristes) per doblar més pel·lícules al català. Valoro aquesta notícia amb indignació i perplexitat. El cost de l’acord, 1,4 milions d’euros anuals de diners públics, 800.000 més que la despesa actual.

Tot i que les dues notícies tenen un caràcter diferent crec que marquen dues opcions distintes alhora de fomentar la cultura catalana. La subvenció de pel·lícules catalanes, les escoles de cinema, afavoreix que un col·lectiu d’actors i productes catalans puguin representar els valors culturals arreu del món amb un bon nivell. Al contrari, la subvenció de doblatge de producció exterior empobreix el nivell cultural dels catalans i defineix un esperit molt pobre vers la pròpia producció.

Durant el cap de setmana he tingut l’oportunitat de debatre amb amics el tema i proposo una sèrie de reflexions:

Normalització. Aquest és un dels arguments dels defensors del doblatge en català: aproximar l’oportunitat de veure cinema en català igual que es pot fer en llengua castellana. Crec que la replica és senzilla: no podem seguir polítiques culturals errònies com les que segueix l’estat espanyol i n’hem de reclamar el seu canvi ja que també representen un cost, en tant que diner públic. D’altra banda, l’any vinent “gaudirem” d’una quota de cinema en català més alta (11%). És a dir, en molts cinemes podrem veure la mateixa pel·lícula en versió catalana i castellana, amb versió original serà gairebé impossible; creieu que els castellanoparlants optaran per veure la versió catalana? No ho crec, l’ajuda d’estudis estadístics i investigacions etnogràfiques ens ajudarien a valorar-ne l’efectivitat o no.

Resultat. Els catalans podrem veure més pel·lícules en català, amb un cost de diner públic important, empobrint la nostra capacitat d’aprendre noves llengües.

Aprenentatge de la llengua. Les professores d’anglès de l’escola, quan em dedicava a l’ensenyament a secundària, m’explicaven la dificultat d’aprendre una nova llengua quan els estímuls de l’entorn són molt baixos. Desesperades, comentaven que canviarien totes les seves hores de classe per hores que l’alumne hagués de fer l’esforç auditiu per entendre nous continguts en anglès. El cinema, un bon estímul, no facilita gens aquest esforç.

Criteri cultural. Quines seran les pel·lícules escollides per ser doblades al català? Incidiran en el coneixement o es regiran per criteris d’audiència? Segur que teniu clara la resposta. Doncs un altre criteri per no veure favorablement la mesura.

Acció transversal. Aquest criteri: afavorir i respectar la versió original hauria de ser transversal en el cinema, la lectura i els mitjans audiovisuals. Sèries i pel·lícules que es poden veure a la televisió haurien de visionar-se en tota la riquesa que la versió original permet. Com a mínim, no s’hauria de pagar ni 1€ de diner públic per ser doblades; en tot cas, afavorir l’ús de subtítols opcionals.

Si tinc l’oportunitat d’anar a terres llunyanes m’agradaria tenir la capacitat de comunicar-me bé amb anglès, veig difícil aconseguir quotes dignes amb altres llengües, i explicar els valors de la nostra cultura. Llegir un poema, cantar una cançó o vocalitzar mots poden ser bons exemples d’estima a la meva llengua natural: el català.