Ricard Espelt

Fa uns dies que vaig donant tombs sobre aquesta reflexió. De fet, han sortit entrades en blocs que han expressat molt bé el que volia dir, per tant aprofitaré per no repetir-me, compartir i aportar un punt de vista propi. Tampoc és garantia que sigui nou, però què és garantia en una societat en xarxa? I nou? Què és nou?

Intentaré començar per la part més baixa del termòmetre i, intentaré, acabar per la part més alta.

He perdut les eleccions. Era complicat guanyar-les però he perdut. Al llarg del procés anterior a les eleccions em va sorprendre que cap partit –dels més o menys influents- incidís de forma explicita en la necessita de canviar els processos polítics. Evidentment, la reflexió havia d’anar acompanyada d’elements que reforcessin l’actitud: alhora de fer les llistes a les eleccions, per exemple. Aquesta reflexió de la Gemma Urgell recull molt bé aquest sentiment. L’oportunitat perduda: la revisió de les “normes de joc”, incidia en aquesta idea.

L’esquerra és a mig camí de tocar fons. Amb aquestes eleccions ja han proliferat algunes eines que permetien reflexionar sobre el teu vot, per exemple “Elecciones.es, el voto consciente” que em confirmen que sóc d’esquerres. El desencís de les esquerres fa temps que balla per molts entorns d’esquerra. Tornant de vacances d’estiu vaig escriure una entrada que va rebre un munt de referències, més privades que públiques de “gent d’esquerres”.

No fem política 2.0. Si no m’he perdut pel camí la política 2.0  no hauria de formar part d’una segona via, sinó la transformació de la via actual. La relació de política 2.0, al meu entendre té més proximitat amb les actituds que amb les tecnologies. Mentre que les tecnologies han sigut protagonistes creixents per part de bona part de l’escenari polític, les actituds han variat poc; i especialment, en les estructures que articulen els partits. La partitocràcia és un element que no ens abandona. D’altra banda, la possibilitat de reformar de la llei electoral és una necessitat que sempre troba motius per ser ajornat.

Les experiències 2.0 són l’exemple. Gens mitòleg m’agrada realçar actituds que s’aproximen al meu punt de vista del què és la política. Ismael Peña analitza molt bé en El Parlament 2.0 del President Ernest Benach la feina feta en l’entorn de la màxima institució política catalana. He tingut la possibilitat de coincidir amb l’Ernest al llarg d’aquesta darrera legislatura en vàries ocasions. La seva reflexió personal sobre els canvis en els processos polítics hauria de ser referència per aquelles persones amb responsabilitat política actual i propera. Felicitats per la feina feta Ernest, és una llavor que donarà bons fruits.

L’interès encomana interès. Observo més interès per la política. No voldria ni fer llistes ni donar referències concretes però observo una amplificació per la possibilitat de canviar coses a través de la política. A vegades, per la via paral·lela a la pròpia i saltant “l’oficialitat” tradicional. L’observació aporta admiració i esperança.

Tocar fons per començar a pujar. José Antonio Donaire recull perfectament la necessitat d’aprofitar l’estat de la qüestió com un escenari favorable i de canvis. Si la baixada no ha acabat, que tinc els meus dubtes, el camí de pujada ja té una guia.

Molta feina per fer i reclamar. La carta oberta al nou President de la Generalitat, Artur Mas, que trobareu al bloc de Marc Garriga, ho recull molt bé.