[2/4 de 5]
A primera hora de la tarda volta més gent que en un dia habitual. Uns papers clavats a la paret m’han cridat l’atenció. Situats cada vint o trenta metres, com si fossin fites en un camí de muntanya, guien el viatger: ‘Home de mitjana edat, s’ofereix per a qualsevol tipus de feina. Ganes de treballar’ i un número de telèfon. La part final de l’anunci fa pensar en la realitat actual. Per uns instants m’he preguntat què seria capaç de fer i quines feines acceptaria, jo mateix, per obtenir diners. És difícil respondre sense necessitar-ho.

Les fites continuen al llarg del carrer Consell de Cent però em desvio pel carrer Enric Granados. La taula del cafè-galeria Cosmo escollida és perfecta. L’aire corre i les converses són prou distants per ambientar sense destorbar.

De sobte, sento un carro de compra que passa pel davant i em fa alçar la mirada.

‘Avui el pare estarà ben content amb tot això que hem aconseguit’ diu una nena de no més de dotze anys – amb els ulls brillants- al seu germà petit. Mentre observo les andròmines que els dos infants han recollit, el nen enganxa una de les fites que duu a les mans en el fanal que té just al davant.

Més articles d’ ‘Això no té preu’.

Font de la imatge

El repte té tres fases: proposta de idees per fer una primera selecció (preseleccionant 80 idees), realització d’avantprojectes (amb una selecció de 40) i concreció del projecte (per la selecció final d’un per categoria). Durant el procés els participants tindran el recolzament del professorat de la UOC.

Hi ha 8 categories (educació, recursos, salut, economia, finances, urbanisme, governança i comunicació). D’altra banda, la selecció es fa a través de la participació oberta i l’ajut d’un comitè que també aporta el seu coneixement.

Cal  destacar que la proposta cerca la col·laboració amb altres iniciatives que s’estan realitzant amb el mateix caire; així com la integració d’idees que poden sumar esforços. Aquest element em sembla un dels més interessants. No es tracta de competir, sinó de sumar per realitzar la millor proposta.

Aquest tipus de reptes són especialment necessaris a l’hora de cercar bones idees. Aquestes han de ser viables i emprendre propostes que ajudin a reactivar sectors socials molt desafavorits. Al final del procés, provablement, en sortiran bones propostes que es convertiran en projectes que poden beneficiar a un col·lectiu destacable de persones; però el més important és la base de creativitat que pot ser recollida per continuar impulsant projectes d’innovació social.

La Gemma Urgell també ha publicat la seva visió sobre aquesta conversa amb l’Eric. També l’Antoni Gutiérrez-Rubí dedica el ZW.300 a Ments Obertes.

Vull agrair l’ajuda de l’Andreu Gual en aquest talkingabout.

Podeu veure moltes més converses interessants a Talkingabout.eu (on també podeu pujar les vostres propostes) i seguir-nos a la pàgina de Facebook.

Fa uns minuts que parlen i em costa lligar el fil. Un d’ells fa referència als arguments utilitzats per acabar “encolomant” quelcom a una “vella”- s’hi refereix així repetidament -. L’altre sembla més interessat en conèixer detalls d’un noia vestida de vermell que va aparèixer mentre la víctima era acorralada. En tot cas, les habilitats d’apoderament verbal dels dos individus no deixa cap mena dubte.

Es veu que els petits detalls són clau. Les fotografies a l’estanteria indicaven que la dona tenia una extensa família. ‘Al final, les referències als néts són efectives, Josep. Totes les velles tenen el mateix punt feble.’ Per un moment he pensat en l’àvia Mercè. Segur que ella hagués sigut igual de fràgil davant d’una aproximació verbal d’aquestes característiques. La iaia es desvivia pels seus néts i no hagués dubtat en contractar un servei si aquest representava una garantia pel nostre futur.

Entenc que l’arribada de la néta no va representar massa obstacles. Les dents estaven ben clavades a la jugular de la pobra àvia i només calia la signatura per concloure el tracte. ‘Sí que la noieta va intentar dissuadir les intencions de la vella a signar, però la vaig desarmar de cop’. Transportar la néta a l’estat de joia que sentia la seva àvia uns minuts abans, sabent que no s’hauria de preocupar de “cap mena de molèstia que pogués ocasionar” fins al darrer dia de la seva vida, no només va debilitar la jove. L’àvia va sentir-se prou estimulada per fer valdre els galons que l’edat li atorgava i concloure amb l’argument ‘he decidit que ho vull fer així. I no farem perdre més temps a aquest senyor.’

Lligo caps. Els dos homes es dediquen a vendre assegurances. Han acabat la jornada de treball i s’expliquen les batalles. La vella és la presa especial del dia per a un d’ells. Per una banda, sento una immensa tristesa i, per l’altra, evito extreure conclusions de la meva intromissió auditiva. ‘Si no vols pols, no vagis a l’era’ deia l’àvia.

Més articles d’ ‘Això no té preu’.

Font de la imatge

Surto a escena. Tot sembla a lloc. Pujant per la Rambla observo com els amos de l’òptica estan canviant l’aparador. La senyora, una dona rossa i elegant de mitjana edat, revisa la posició d’unes ulleres verdes que fan conjunt amb el panell de fons. El senyor, que l’observa de reüll, recull el cubell i el pal de fregar. La superfície molla de la vorera és d’un metre i mig al llarg de tota l’amplada de la botiga. M’adono que gairebé cada matí observo aquest espai del decorat. Sempre ben cuidat i apunt per començar la representació. En la brevetat del meu pas per l’indret una noia, clavada a la mare, li comenta quelcom del nou aparador al pare.

Tot continuant el meu trajecte la representació es manté latent al cap per uns instants. El record de l’Auca del Senyor Esteve fila hipòtesi. Com a l’obra de Rusiñol, tot plegat és part de la tradició d’un família de comerciants de tota la vida? Mentre el pensament canvia d’estímuls no puc evitar connectar la meva realitat, com a espectador i actor a la vegada, amb aquella escena costumista.

En el tram del carrer Consell de Cent dedicat a les galeries d’art hi ha una escola. Els pares i mares acompanyen la canalla. L’entrada és bonica amb notables detalls escenogràfics modernistes. Gairebé sempre la vorera està molla amb el mateix criteri que l’òptica: un metre i mig per tota l’amplada de l’edifici.

No més enllà de trenta metres observo a tres noiets asseguts al graó d’una botiga tancada. Deuen tenir uns tretze o catorze. ‘És molt fort això del Whatsapp’ diu rient un d’ells mentre llença la burilla del cigarret al mig del carrer. Un dels nois té una bossa de pipes i llença les clofolles directament des de la boca. ‘Fa estona que hi són’, penso veient l’escampadissa de restes que es dibuixa en el radi on estan situats. El noi que jau a la punta es recolza a la cantonada de l’establiment i té les cames estirades. És tan llarg que obliga a descriure trajectòries alternatives als vianants que, evidentment, no volen ser víctimes d’una topada amb les seves cames.

L’escena no em sorprèn. Es representa a diari. Sense aturar el recorregut, com la resta d’actors, continuo el meu trajecte cap al despatx. El guió no diu res.

Més articles d’ ‘Això no té preu’.

Font de la imatge

És el primer dissabte que fa un temps primaveral. Els horts de Copons estan esplèndids. La gent té cura de cuidar les seves parcel·les. Hi ha un rànquing no oficial i hom vol estar ben situat. Sovint surto a passejar-hi i aprendre dels petits detalls. Agafo el llibre.

L’hort del Toni, la parella de la mare, és un espai fantàstic. La figuera de la cantonada dibuixa una ombra estratègica. Assegut al terra tinc – al mateix temps – una vista panoràmica del poble.

Assaboreixo cada un dels capítols. De tant en tant, aixeco la vista i guaito l’Enric mentre afila delicadament les eines. La connexió d’escenaris és idíl·lica.

A Carretera Secundària, com als horts de Copons, passen coses. Els petits detalls són importants. Al final, tots acaben encaixant i es completa el trencaclosques. La novel·la, com l’Enric mentre afila les eines, mima els detalls.

El fruit resultant acaba sent boníssim gràcies a la suma de cada gest que l’ha fet possible. Les verdures de l’Enric i la novel·la del Joan Carreras. Com aquell qui res, sense fer massa soroll, es fan obres precioses. No poden passar per alt.

Tot just sortint de Cornellà, la nena comença  a moure el braç intencionadament per colpejar el diari de l’home gros assegut davant meu. Intento trobar respostes. Vol seure, per això la marranada permanent. Es dedica a cridar l’atenció de la mare i els acompanyants de viatge per fer-nos saber el seu enuig. El senyor decideix girar el diari cap a la banda interior del quadrat que dibuixen els seients del nostre departament. La mare agafa lleument el braç de la xiqueta i li diu que potser està molestant. “Potser” – penso jo – quins setze ous té aquesta dona. Jo li hauria fotut una bufetada a la primera. Almenys, a la segona.

La criatura mostra un repertori esplèndid de recursos per cridar l’atenció. Les persones que formem part d’aquest tortuós viatge ens mirem amb complicitat. Com si tots plegats fóssim part d’un atac o víctimes d’un experiment d’un programa teleescombraries. Això no acostuma a succeir mai en cap dels trajectes que faig habitualment. Les mirades de complicitat es creuen entre nosaltres. Es apassionant que aquesta criatura malcriada hagi aconseguit un gest tan meravellós en tots els autòmats que viatgem plegats.

Arribem a Sants Estació. Una colla de viatgers s’aixequen. Una noia em mira i somriu com si acabés d’escoltar el seu nom per un sorteig i tingués la fortuna de fugir d’aquell indret turmentós. Sense adonar-me, la nena – amb un moviment àgil – s’ha assegut a l’espai que ocupava la jove alliberada. La miro breument. És una nena bonica de cara trapella. Deixa de rondinar i somriu. Mentre, la mare – que no ha aconseguit cap seient buit – li recargola els rínxols.

M’aixeco abans d’arribar a Catalunya. Com diu la Mafalda ‘Parin el món, que vull baixar!’

Font de la imatge

Aquest és el primer record que es va fer present ahir quan vaig conèixer la mort de Moebius. La visita de Jodorowsky va servir per atansar-me a l’obra del prolífic dibuixant francès. El record que tinc de la conferència és llunyà i feble, però tinc ben present la mirada captivadora i l’aura que es va generar a l’ambient.

En aquella època, immers en milers de dubtes sobre el punt de partida dels meus estudis superiors, vaig adonar-me que el món de l’art, de la creativitat, té un paper fonamental per situar nous horitzons i descobrir noves mirades al present.

Aquest aprenentatge, que té varis referents i matisos, és la base d’una manera d’entendre els obstacles i els reptes. Malauradament, la motivació per escriure aquesta entrada és la manca d’aproximacions creatives als problemes econòmics i socials -no ho oblidem-, que patim.

Observo, tant des de l’òptica local com més general, una visió molt reduïda de com enfocar les solucions. Economia, economia, economia,…infecten un discurs poc més capaç de dir que “hem de retallar i trobar solucions imaginatives”. Mentre la dalla fa la seva feina, l’enfocament per trobar alternatives són molt minses. Incorporar la creativitat, l’art, en la recerca de solucions aportarà soluciones no lògiques. Aquesta pluja d’idees necessària, que a través de les TIC, té possibilitats per arribar a micropropostes que poden servir de bones pràctiques de referència no arriba.

Per altra banda, la por i el populisme s’ha fet camí en el discurs que condueix a escenaris marcats per la desigualtat econòmica i social. Aquest recorregut, a més, es fa de forma amable sense reconèixer el monstre que hi ha darrera, tal com es debatia aquest passat dijous en el Taller de Política centrat en l’obra de Raffaele Simone. En aquest marc, el món de l’art i la creativitat té una veu massa petita, al meu entendre.

És possible que calgui trencar els esquemes que fins ara havien funcionat. A darrera les solucions hi ha un nou model econòmic, però també una consideració de la creativitat i de l’autoria. Ho explica molt bé Hernán Casciari en la base conceptual del projecte Orsai. Un nou marc de relació entre l’autor, productor, i consumidor. Em crida l’atenció el respecte de l’impulsor pel reconeixement de la creativitat, la construcció de comunitat entorn al producte –generant membres actius- i la reacció a un model on no s’afavoreix el creador sinó l’intermediari.

La co-creació s’ha convertit en un element fonamental en el funcionament diari del mitjà. Els membres de la comunitat de l’Ara tenen un paper bàsic per decidir temes d’interès, obrir debats, etc. Per aquest motiu, l’Ara és bàsicament una plataforma per fer coses amb capacitat d’adaptació ràpida i àgil, ítems imprescindibles en els temps actuals. Estimar i entendre els membres del teu mitjà i donar-los protagonisme, arribant amb el format que cada membre desitja en cada context, és una forma simple d’explicar que demana un ciutadà d’un mitjà de comunicació del s. XXI.

Esforç, il·lusió, apoderament, innovació, són elements claus de gairebé tots els talkingabouts. En aquest cas la simbiosi entre ells també actua i dóna forma diàriament a un exercici col·lectiu que rep el nom d’Ara. Tenint en compte com s’organitza socialment i econòmicament la societat del present, en xarxa; el diari Ara té un llarg camí de possibilitats i èxits.

La Gemma Urgell també parla d’aquesta conversa en el seu bloc.

El proyecto tiene dos razones principales para su realización: el desarrollo de un acceso a la información pública de forma ágil y sencilla que en otros países ya funciona y fomentar la transparencia de la administración pública en España, donde aún no existe una ley que regule este derecho.

La inspiración y la base para el desarrollo parte del proyecto ‘What do they know’ de My Society (con Tom Steinberg tuvimos la oportunidad de gravar esta conversación el año 2009). Cualquier ciudadano puede revisar y realizar preguntas a la administración pública. La petición es enviada a la administración pública para que pueda responder a las dudas.

Otro elemento interesante del proyecto es su financiación, colectiva. El crowdfunding, a través de Goteo responde muy bien a la filosofía de la propuesta: la colaboración para un proyecto de interés común. La participación amplia no se produce únicamente a través de la financiación, también en el soporte técnico (traducciones por ejemplo) o la difusión.

Este modelo de desarrollo, basado en la micro donación, aporta un alto grado de credibilidad al proyecto porqué permite un contacto muy directo entro los impulsores y la comunidad de interesados.

Hoy a 55 días del lanzamiento del proyecto la web cuenta con un espació donde, a parte del contador, se recuerda al presidente del gobierno español Mariano Rajoy, su compromiso para realizar una ley para la transparencia de la administración pública.

La conjuntara entre demanda de transparencia por parte de la ciudadanía, la voluntad creciente de la propia administración para rendir cuentas y la propia forma de desarrollar el proyecto explica el interés que ha despertado ‘Tu derecho a saber’.

Vaig començar a preparar una caixa per portar-la a la biblioteca. Els responsables, que em van rebre amb els braços oberts, van dir-me que revisen els llibres per valorar si els incorporaven a l’arxiu biblioteca o d’altres biblioteques agermanades. Si cap de les dues opcions era possible els cedien a una tercera biblioteca que en valorava que fer-ne. Poc a poc, i gairebé sense adorna-me vaig veure que aquesta operació s’anava repetint cada tres o quatre mesos.

Encara queden llibres a les prestatgeries de l’estança però ara m’adono que la seva presència no m’és necessària. Mica en mica, els portaré a la biblioteca. Allà els espera un potencial públic lector que segur que trobaran en les seves pàgines aprenentatges que els seran útils. La seva productivitat creixerà exponencialment.

El passat Nadal quan vaig portar les caixes a la biblioteca, la responsable em va explicar que alguns lectors d’avançada edat i molt prolífics havien fet aquesta mateixa operació. Això, com el meu cas, havia transformat el procés de lectura. Davant la voluntat de llegir un determinat exemplar consultes l’arxiu de la teva biblioteca. Les biblioteques disposen d’un servei de consulta en línia fantàstic. Si aquesta no disposa de l’exemplar, amb pocs dies tens el llibre que cerques a la biblioteca que esculls i pots regular-ne el préstec sense desplaçar-te, a través de Internet. Tot i així, és possible que el llibre no estigui a l’arxiu. Comprar-lo, llegir-lo i portar-lo a la biblioteca és per mi on nou recorregut que em satisfà.

A les estanteries de la meva estança romandran aquells llibres de consulta molt habitual que formen part dels camps de investigació actual. També aquells llibres que signifiquen quelcom especial, ja sigui per la seva lectura o per la seva procedència. Els altres són de tots.

Font de la imatge: Clarita