Ricard Espelt

Aquest proper dimarts, al Jardí Prohibit del Cafè de l’Ateneu Igualadí s’ha fet una convocatòria oberta a debatre sobre el moviment sorgit arran del 15M. Arran del moviment, han sorgit espais de debat arreu. A nivell local, s’ha proposat un debat presencial per combinar una cervesa de tarda amb una col·loqui que es preveu divers.

Fa uns dies, convidat per la gent de l’acampada de Cornellà, vaig tenir l’oportunitat de participar en un col·loqui amb els acampats. Va ser apassionant. A continuació vull deixar notes del què varem comentar allà, il·lustrat amb informació que he trobat valuosa en format obert, perquè em serveixi per incorporar idees de cara a dimarts. Per tant d’aquí en endavant utilitzaré aquesta entrada com a recopilació de informació, si voleu utilitzar els comentaris com a espai de col·laboració, és tot vostre.

Primer de tot, un anàlisi visual del què succeïx a nivell de comunicació entre usuaris. Entenc que il·lustra molt bé el potencial de la Societat Xarxa. Crec que una visió del video centrat en el potencial que ofereix com a nou entorn de relació social, més enllà del què la tecnologia denota, resulta encara més emocionant.

El projecte esta realitzat per el “Instituto Universitario de Investigación de Biocomputación y Física de la Universidad de Zaragoza”.

Indignació. Tot i que podem destacar, interpretar, apuntar algunes causes, estic d’acord que es complexe definir un marc temporal del moviment. “El movimiento del 15M es un síntoma, no una causa” (Ismael Peña), sinó ho interpretem així modulem un marc de reflexió superficial i basat en el dia a dia.

Anonimat. És una de les claus de l’èxit del moviment al meu entendre. Hi ha polítics que demanen qui són els interlocutors. Em penso que no han entès res. La interlocució canvia, és abstracte. Això canvia les regles de joc. No s’han d’enfrontar a dialogar amb ningú en concret. Han de canviar les seves estructures polítiques, sinó hi ha el perill que més ciutadans es sentin fora que dins dels marcs democràtics actuals. Aquest moviment és un símptoma d’això. Amb qui han de parlar? Amb tothom. “Presidente baje a la Plaza” (Antoni Gutiérrez-Rubí) ho deixa ben clar: “los partidos se siguen organizando con las viejas lógicas del centralismo democrático y la jerarquía vertical”, el moviment reclama a la classe política i al seu màxim responsable que baixi a parlar, “sería imperdonable que ahora no les escuchara. En la plaza. En su terreno, con sus reglas, con sus condiciones. No le esperan, pero vaya. No es humillación, es humildad. Un primer gesto para empezar una conversación honesta. Quizás no tenga recompensa, pero vale la pena”. Els partits han de canviar JA les seves estructures, han d’afavorir el CANVI de les regles de joc, sinó queden més ciutadans fora que a dins. Aconseguir el marc democràtic actual ha costat massa, com per no construir sobre aquest una “nova manera de fer política”.

Complexitat. Com sempre és més fàcil practicar el reduccionisme, estereotipar i plantejar una sinècdoque com a resposta. Sembla que aquesta és la tàctica dels nostres representants polítics. Igual que és estúpid, i el més important no soluciona res, dir que tot els polítics són uns lladres perquè n’hi ha una minoria que s’aprofiten del seu càrrec per robar; tampoc és intel·ligent reduir el moviment a actes delictius provocats per una minoria. Això és inadmissible, condemnable i protegit pel sistema jurídic. A partir d’aquí no acaba res continua tot. Cap a on? “¿Adónde van? A otra sociedad, porque piensan que las instituciones están podridas y que la crisis no es tal, sino una estafa de los poderosos. Lo que venga saldrá de un debate que incluya al conjunto de los ciudadanos y del que surjan nuevas formas de vida y de política. Reivindican el derecho a equivocarse. Pero rechazan pagar las equivocaciones de los que mandan. Tienen tiempo. Quieren ir despacio porque van lejos.” (Manuel Castells, El País).

A partir d’aquí, al meu entendre, hem de fer la indignació una forma de construir. La indignació ha de donar pas a la implicació. Reconstruir sobre l’espai públic, per mi la metàfora més bonica de les acampades a les places com vaig comentar a la intervenció a Cornellà. Els símptomes de què la gent n’està tipa són evidents i si des de les estructures polítiques i el marc de representació pública no és reacciona perdrem una oportunitat i ens situarem en un escenari perillós.

“Nuestra capacidad para indignarnos puede y debe llevarnos a acciones constructivas, motivadas por el rechazo de la pasividad y de la indiferencia. Saber decir no. Denunciar. Protestar. Resistir. Indignarnos.” (Stéphane Hessel, El Periodico)