Ricard Espelt

Resum de la xerrada organitzada per Iguland, a l’Ateneu Igualadí.

El catedràtic Joaquim Solé Vilanova ens parla del seu contacte, gràcies a la seva posició com a director del màster d’hisenda pública de la UB, amb el món real de les administracions públiques.

Què passa a les finances del sector públic? Què podem esperar de les administracions?

Tres enfocaments: la de la finança estatal, la finança autonòmica i la finança municipal.

L’Estat
Els ciutadans demanem molts serveis però no valorem el cost que tenen aquests serveis. L’estat capta diners amb l’IRPF, IVA,…però en el cas de l’IRPF, a causa de la globalització i la possibilitat d’obrir l’economia, ja deixa de ser solució a la redistribució i afecta principalment als salaris. Per tant l’IVA és la principal possibilitat per redistribuir els diners.
Les polítiques que s’han fet en els darrers anys han anat encarades cap a augmentar el número de serveis, per exemple la llei de la dependència sense tenir massa en compte la viabilitat. Per altra banda, hi ha hagut poc control del frau i l’economia oculta.
No podem creure que la solució és només a augmentar els impostos als rics. Per dos motius: qui determina qui és ric i que tampoc és la solució per pagar tot el cost dels serveis públics.
Per tant, cal valorar molt bé la viabilitat de qualsevol mesura o llei, per no haver de fer-se endarrere alhora d’aplicar-les a mig termini. En aquest context, l’estat es va endeutant sense poder afrontar la despesa ja que es perd la confiança en el conjunt de l’administració per poder afrontar el deute.

La Generalitat de Catalunya
Com l’entrada de diners és equilibrada entre estat i comunitat, la mateixa problemàtica que pateix l’estat també la pateix el govern autonòmic. La despesa major del govern de la Generalitat (40%) és la sanitat, i no es troba la manera de moderar-ne el cost.
La solució del cofinançament ha provat l’endeutament d’ajuntaments a costa de la Generalitat, actuant en àmbits que no eren ni competències dels propis ajuntaments.

Els Ajuntaments
No podem generalitzar. Alguns ajuntaments han equilibrat la seva despesa i altres que no han equilibrat la seva economia: han gastat més dels ingressos que rebien. Pensar que els ingressos extraordinaris es perpetuarien ha provocat que alguns ajuntaments hagin augmentat la seva despesa corrent o s’hagin hipotecat en despeses fixes, que un cop reduïdes les despeses extraordinàries no poden suportar. Aquesta situació s’ha vist agreujada per culpa de manca de recursos provinents de l’Estat Espanyol.
Quan s’ofereixen serveis públics cal fer plans de viabilitat per valorar-ne si es podran oferir un cop acabats els ingressos extraordinaris.
No haver revisat l’IBI ha provocat que alguns ajuntaments encara hagin aguditzat la seva delicada situació de liquiditat. Sense cap mena de dubte, ha sigut una decisió per a acontentar els constructors però sense valorar una situació de crisi.
Els ajuntaments han de pensar que han d’equilibrar ells mateixos la seva economia, perquè la solució no els arribarà d’administracions supramunicipals. La crisi s’allargarà, i el futur d’unes eleccions municipals l’any 2011, no pot amagar la situació de les arques municipals.
Tenim un bon model de finançament municipal. Millorable, però l’estructura (impostos i taxes municipals, subvencions i el dret a l’endeutament) és bona. Com algunes administracions supramunicipals, com Consells Comarcals, donen serveis a partir de subvencions d’altres administracions superiors, amaga el veritable cost d’aquests serveis. Això evidentment no és bo perquè no ensenya al ciutadà quin és el cost d’aquest servei.
L’IBI és la figura d’impostos més estable dels ajuntaments i l’ingrés més quantitatiu. Per tant, equilibrar-lo per explicar la despesa municipal, fa intel·ligible i raonable el seu cost. Caldria doncs limitar el nivell d’inversions de cada municipi per limitar l’endeutament dels ajuntaments. L’obligació dels responsables municipals, és doncs, no hipotecar a futurs responsables i contribuents.

L’actual estructura municipal (amb moltes administracions i gran part d’elles, molt petites) no afavoreix que els municipis comparteixin serveis. Cada municipi vol tenir els seus propis servis, i per tant, són un luxe.

Cal que els responsables municipals no vulguin cofinançar serveis amb la Generalitat sinó hi ha darrera un pla de viabilitat econòmica. Cal assumir només les seves responsabilitats administratives perquè seran les els ingressos permetran suportar. Aquestes actituds han d’anar acompanyades d’explicacions intel·ligibles pels ciutadans relacionat, per exemple, % de despesa vers l’IBI que es paga. La demanda del ciutadà ha d’anar acompanyada d’explicació del cost dels serveis per fer comprensible el valor de l’oferta.