La democràcia electrònica
La democràcia electrònica
Jordi Sánchez i Picanyol
Editorial UOC
ISBN: 978-84-9788-784-7
La e-democràcia encara té una expansió limitada, bàsicament per la llarga cua de gent que -encara- queda lluny d’Internet i l’ús limitat que en fa el govern.
Els dos valors fonamentals de l’èxit de les democràcies de la segona meitat de segle XX estan en crisi: els governs representatius i la centralitat. D’altra banda, la complexitat de les decisions públiques requereixen de noves formules.
L’entrada en escena d’Internet ha evidenciat la doble velocitat entre societat civil i els òrgans de govern, aquests darrers circulen a baixa velocitat. La poca participació electoral és una conseqüència de la desafecció política, les noves possibilitats que ofereix la societat de la informació: una oportunitat.
La verticalitat en els processos de decisió ha sigut – com ja deia Inglehart – un dels xocs de la nova generació en la revolució silenciosa en la que estem immersos.
El món de la política actual representa la gran oportunitat de començar a treballar els nous valors democràtics, ja la capacitat d’identificació del ciutadà vers el representat és molt alta. En aquest punt del llibre, apareix l’exemple de Consensus, com a experiència municipal amb unes pautes conceptuals molt interessants, però amb una base de software excessivament institucional i una estratègia d’implantació no prou profitosa – deixeu-me ser crític- que l’allunyen de l’èxit global.
La complexitat social actual no permet donar un xec en blanc a les organitzacions polítiques. Durant el marc d’una legislatura l’escolta activa a de ser permanent per modular els interessos dels ciutadans. L’allunyament d’aquest vers els seus representants és una realitat pel fet de no veure un enfoc cap als seus interessos. Internet és un marc idoni perquè el seu ús s’adapta a la voluntat dels canvis socials en l’era de la societat de la informació (Manel Castells).
El concepte democràcia adopta formes més complexes, amb les noves possibilitats que ofereix la xarxa: aproximació administració i administrats, proximitat deliberació i decisió; i apropament de les demandes ciutadanes i l’agenda política. Els processos de participació (democràcia electrònica) no han de representar una substitució d’una democràcia representativa per una democràcia directa. Internet ha de ser l’eina per transformar i perfeccionar la democràcia representativa: espai públic, com l’àgora clàssica, on es retroben representants i representats per retrobar la confiança.
Dos bons exemples de democràcia electrònica: MN E-Democracy (Minnesota, EEUU) a principi dels anys 90 com a espai de debat permanent, sense moderació, però amb regles de participació i FaxYourMP (UK) d’iniciativa privada pel control directe del represenant parlamentari. Actualment: WriteToThem.
En la pregunta fins on arribarà Internet? Joan Subirats identifica quatre estratègies: la primera els partits no varien la seva posició central en la democràcia representativa i l’esforç radica en la capacitat de selecció de preferències per part del ciutadà. La segona s’esforça en evitar desafecció política de les administracions i òrgans de govern, amb iniciatives de variable èxit. Tercera: les xarxes socials, en la recerca d’una ciutadania implicada en el procés de decisió i la quarta, la democràcia directa, entorn a nous espais de participació en la formula de democràcia deliberativa.
Noé Cornago, indica sis escenaris de modificació del concepte democràcia: transparència i serveis de l’administració, participació ciutadana en la presa de decisions (vot electrònic), diàleg sense intermediaris amb l’administració des de l’individualitat ciutadana, nous espais comunitaris per defensa de interessos comuns, deliberació en tant que diàleg i el més radical: nou escenari antisistema, amb canvi rotund dels processos democràtics.
Christine Bellamy i Chris Raab han diferenciat tres impactes polítics en l’ús de les tecnologies: més qualitat en les funcions pels càrrecs polítics, més informació pels ciutadans i una participació més àgil i fàcil dels ciutadans en els processos de decisió. Com indica Thomas Zittel les noves eines tindran un impacte en la conducta legislativa, actualment encara queden lluny aquest nou enfoc.
E-petitioner (Escòcia) i Your Say (UK) són dos bons exemples d’inici del nou diàleg entre govern i ciutadania.
En relació al vot electrònic, hi ha dues possibilitats: el vot electrònic presencial (tradicional però amb la facilitat d’evitar errors pel ús de la tecnologia) i el vot electrònic remot: de moment experiències amb sms, telèfon, Internet i televisió digital. Interessants perquè eviten la presencia del votant. Les més destacades són en motiu de les eleccions primàries del partit Demòcrata a Arizona i les eleccions a UK (en 30 localitats) del 2002 i en podeu veure la valoració.
Les avantatges del vot electrònic – Andreu Riera, les detalla- són evidents: reducció de despesa, facilitat de recompte de vots, rapidesa del vot i millor participació, en conseqüència. De totes maneres, el darrer punt no es tant evident ja que la desafecció pot continuar si no arriba un missatge satisfactori per l’elector. Algunes veus també han sigut crítiques amb l’ús d’Internet en el procés de votació, argumentant falta de seguretat i tradició de ritual alhora d’efectuar el vot. El frau electoral per manca de seguretat i l’esquerda digital recolzen aquesta desconfiança.
Hi ha una serie d’aspectes que cal tenir en compte alhora de valorar el procés cap al vot electrònic:
1. Els sistemes d’identificació encara estan en procés d’evolució i millora, desenvolupant nous protocols criptogràfics. Aquest procés ha d’assegurar: un sol vot per elector, l’anonimat, la imparcialitat del vot, la incoercibilitat de l’acció i poder verificar l’existència del vot.
2. L’esquerda digital per raons econòmiques o d’edat han d’anar superant-se per evitar una divisió social important. Sembla evident que l’ús d’Internet ha de ser complementari al sistema tradicional. Cal valorar però la idea de “donar més oportunitat” a un sector de població per sobre d’un altre.
3. L’increment de participació no sembla ser concloent en els estudis de les primeres experiències. Tot i que l’increment de la participació serà un fet quan hi hagi una connexió real del votant amb el govern, sembla interessant donar noves vies per efectuar el vot.
4. El simbolisme de l’acte de votar es transforma en l’entrada del vot digital, deixa de ser un acte social i amb un ritual. Però cal contextualitzar en la transformació dels nostres comportaments en la societat de la informació. També sembla ser que és una bona possibilitat per aproximar la política als nous votants, força allunyats ja, de l’interès per aquest àmbit.
5.El control del procés públic és molt important per aconseguir la confiança dels electors. La seguretat en l’acció del vot i la manca de problemes tecnològics per exercir el vot han de ser espais de treball importants en el camí del vot digital.
6. L’impacte que pot provocar en la democràcia representativa també és un element a valorar. Els nous sistemes de votació podrien contribuir a una defensa de la democràcia directe, més enllà dels espais deliberació que ofereixen les noves tecnologies.
Els experts (CIVTF) aconsellen l’entrada dels nous procediments de forma progressiva. La primera en l’ús de la tecnologia en els col·legis electorals tradicionals, després passar a la fase de votar per Internet des dels col·legis electorals, seguidament per poder votar electrònicament des de diversos espais de connexions públiques, per acabar podent realitzar el vot des de qualsevol connexió a la xarxa.
A nivell Europeu destacar ja l’interès que desperta les possibilitats tecnològiques alhora de realitzar el vot, CiberVote, és un exemple. D’altra banda, tot i destacar la necessitat d’un progressiva entrada dels nous sistemes, acompanyats d’educació a la ciutadania, en destaca els seus beneficis l’informe de Lawrence Pratchett de l’experiència a UK.
La legislació electoral té nous reptes per fer possible un punt d’unió entre tecnologia i nous mitjans d’elecció. La tecnologia va retallant les dificultats.
